Diccionari biogràfic de dones
Consultes
[ Llista de biografies     
Fitxa biogràfica:

Francisca Vázquez Gonzálvez (Frasquita)

Identificació:Dirigent socialista
Data de naixement:1907
Data de defunció:desembre de 1993
Relacions familiars:Casada amb el militant socialista Jerònim Macià Vives.
Nascuda a:Elx
Baix Vinalopó
Lloc de defunció:Elx
Baix Vinalopó
Llocs de vinculació:Orà
Condició Socio-Econòmica:
  • Obrera
Condició Jurídico Etnica:
  • Casada
Biografia:

Va nàixer a Elx el 1907. Es va casar el 1929 amb Jerónimo Maciá Vives, també militant socialista que va saber assumir el lideratge en el partit de la seua companya. Frasquita, com era coneguda a Elx, es va afiliar a les Joventuts Socialistes el 1930 i fou cofundadora i presidenta del Grup Femení Socialista il·licita, juntament amb Francisca Amorós, Asunción Campello, Rita García i Clara Rodríguez.

Durant els anys del Bienni Negre fou multada i empresonada durant alguns dies per col·locar una bandera del seu partit en una barraca de Santa Pola. Va jugar un paper actiu durant la vesprada del 20 de febrer de 1936 a Elx, quan moriren dues persones per trets d’un tinent de la Guàrdia d’Assalt i foren cremades les esglésies de la ciutat i les seus d’organitzacions dretanes. Va rebutjar la unificació de les joventuts socialistes i comunistes perquè «jo sabia que els comunistes no eren legals». Malgrat això, va ocupar la secretaria local de les JSU. El 19 de juliol, per mediació de l’alcalde socialista d’Elx Manuel Rodríguez, fou nomenada delegada del governador civil. Posteriorment, va ocupar també la Secretaria del Front Popular local durant les primeres setmanes de la guerra. Va participar igualment en representació del PSOE en la Junta d’Auxili Familiar.

Fou una de les poques dones il·licitanes que va marxar al front de guerra, com a miliciana en el front de Madrid en la columna Francisco Galán, entre setembre i octubre de 1936 amb Carmen Juan i Clara Rodríguez. El 4 d’octubre de 1936 el setmanari socialista il·licità El Obrero publicà una carta de Francisca Vázques i de Clara Rodríguez, en què descrivien el combat de 12 hores del 22 de setembre de 1936.

De nou a Elx, fou nomenada consellera municipal de Beneficiència i Sanitat des del 29 de gener de 1937 fins al 26 d’octubre de 1938, data en què dimiteix per malaltia. El 31 de març va sol·licitar davant el Consell Municipal l’ampliació de l’Hospital Municipal. El 10 d’abost va rebre 726 vots en l’assemblea de Socors Roig Internacional d’Elx i fou nomenada secretària d’ajuda. El 6 d’octubre de 1937 defensà en el Consell Municipal el trasllat de l’Hospital a l’Asil. El 21 d’octubre de 1937 va oferir una xarrada en la Casa del Poble sobre «La dona en la guerra». El 23 de febrer de 1938 va plantejar en el Consell Municipal el problema de la cerca de cases per a refugiats, atès que «resulta perjudicial per a la classe obrera». Igualment, participà en companyia d’altres representants del Front Popular en el míting celebrat al teatre Kursaal d’Elx el 20 de març de 1938. el 22 de maig de 1938 va sol·licitar en el Consell Municipal que s’atenguera el Museu Il·licità, ja que es trobava en condicions pèssimes. El 29 de maig de 1938 va signar com a presidenta del Grup Femení Socialista la seua dissolució i la reincorporació de les dones a l’Agrupació Socialista Il·licitana. L’1 de juny de 1938 va reclamar al Consell Municipal que les Escoles Graduades tingueren el seu propi accés al refugi del passeig de Germanies. Fou nomenada també consellera municipal de Festivitats i Espectacles, des del 15 de febrer de 1939 fins al final de la guerra.

Va treballar també com a delegada de la fàbrica Ripoll Hermanos (incautada per l’Estat), des de mitjan 1938 fins al final de la guerra. Va marxar a l’exili en el vaixell Stanbrook junt amb el seu marit, el 28 de març de 1939 des del port d’Alacant i es va establir a Orà (Algèria). Va tornar de l’exili per un aval d’Agustín González Periañez, amb qui havia coincidit en la fàbrica de Ripoll. Durant els anys de la Transició ocupà, fins que va morir, la presidències d’honor del Partit Socialista Obrer Espanyol d’Elx.

Obra:Article en el setmanari socialista il·licità El Obrero, "A las mujeres obreras", n. 489.
Fonts orals:

Entrevista i transcripció: Miguel Ors Montenegro

Data de l’entrevista: 1 de març de 1986

 

El 1929 em vaig casar amb Jerónimo Maciá Vives. Vaig ingressar en les Joventuts Socialistes el 1930 i cinc dones, Francisca Amorós, Asunción Campello, Rita García, Clara Rodríguez i jo vam formar el Grup Femení Socialista. El Grup Femaní va créixer molt, crec que més que l’Agrupació mateixa. En les eleccions es va de posar-hi una dona. A m m’agafà de viatge i aleshores els càrrecs es nomenaven per antiguitat, per la qual cosa a mi no em tocava. Jo vaig dir que dues dones i dues suplents i l’Agrupació acceptà. Una altra militant, Asunción Porcel, digué que calia deixar pas a la joventut (cosa que jo he repetit ara, en aquests temps). Per antiguitat li tocava a Francisca Amorós i a Rita García. Amorós va dir que no perquè s’havia mort el seu fill. Clara Rodríguez sí que acceptà, però era menor d’edat i no podia ser. Així que em va tocar a mi ser la presidenta del Grup Femení. Organitzàvem actes, portàvem companyes com Luz García, María Martínez Sierra o Margarita Nelken. Vam tenir una gran activitat i va venir gent com Miguel Villalta Gisbert o Fernando de los Ríos.

 

Recorde que abans de la guerra vam posar en una barraca de Santa Pola una bandera i la Guàrdia Civil ens la va fer treure. Jo els vaig dir que a mi no em molestava i que la treieren ells. Així que em van posar una multa de 13 pessetes. Com no la vaig pagar, em cridaren al Jutjat Municipal i el secretari judicial, conegut com a El Grillet, em va preguntar si la anava a pagar. Com li vaig contestar que no, em va posar l’exemple de les prostitutes que pagaven per  no anar a la presó. Li vaig dir aleshores que si en ficava a la presó, hi aniria per un ideal, amb la qual cosa vaig passar tres o quatre dies tancada, fet que em va donar certa aurèola.

 

El 20 de febrer de 1936 la Guàrdia d’Assalt es va mostrar indecisa. Sé que Manuel Rodríguez va voler parlar-hi perquè es posaren al costat del poble. Em va dir que marxara amb ell i va venir també Carmen Juan, que va treure un mocador blanc. Els guàrdies deixaren d’apuntar i Rodríguez va parlar amb els sergents. Isqué aleshores el germà del tinent i va preguntar per ell. Rodríguez li contestà que estava viu però que mereixia estar mort, per la qual cosa el germà li apuntà amb l’arma i jo m’hi vaig interposar. Rodríguez els va convéncer i al germà del tinent Sánchez Meseguer el detingueren. Ens anàrem més tranquils i ens trobàrem aleshores amb un grup d’hòmens i dones frenètics que volien cremar el convent. Rodríguez em digué aleshores que me n’hi anara i que ho evitara. Vaig veure també un dels xics ferits amb els budells fora i em va dir que el venjara. Vaig arribar a la plaça de Mariano Antón i hi havia molta gent cridant i com boja demanant les claus. M’hi vaig acostar i la portera estava pàl·lida. En un cistella portava les claus, rosaris i verges. Els vam donar les claus i se n’anaren. Tot i que no hi crec, allò fou un miracle. Vaig preguntar a les porteres per les monges, vaig entrar i les vaig veure resant. Vaig tancar la porta i els vaig dir que isqueren. Vaig treure el cap i no hi havia ningú. Les vaig portar a casa d’un notari que hi havia a prop, al qual vaig haver d’amenaçar perquè se les quedara. Jo aleshores portava una detonadora que feia soroll (més tard en el front em donaren una flama del set i mig que era idèntica). Pel carrer em vaig trobar a Palmiro i li vaig preguntar si érem idealistes o criminals, i li vaig contar el cas de les monges. Palmiro es va quedar en el portal i me’n vaig anar a l’Ajuntament. Li ho vaig contar a Rodríguez i em va preguntar quantes monges hi havia i va posar tres cotxes amb dos milicians perquè les portaren on volgueren. A mi em va enviar al Raval per a evitar que es cremara i quan vaig arribar-hi ja estava tot per terra. Temps després, quan Palmiro va arribar a Algèria, la superiora del convent li va escriure, li aconsellà que no hi tornara i que pregaria per ell. Jo ara crec que hi ha poble i populatxo i que cap idealista va participar en aquells esdeveniments. Crec que es va tractar de persones inconscients.

 

Estava en la Joventut Socialista Unificada i una vegada feta la unificació jo sabia que els comunistes no eren legals. Quan el secretari general se n’anà al front, me’n feren secretària.

 

El 19 de juliol, per mediació de Manuel Rodríguez, em nomenaren delegada del governador civil. Rodríguez estava a favor que es detinguera però sense venjances ni desordres, que es fera justícia i que s’evitaren els linxaments. Vaig poder evitar que es cremara l’església de Tabarca i hi vaig anar amb una parella de milicians. Vam posar un cartell en la porta dient que, per ordre del governador, l’església quedava clausurada. El retor no hi era i vam anar a sa casa i amb tot el respecte es féu un registre. La germana del retor i jo entràrem a la seua habitació i li vaig dir que obrira el bagul i no va voler. Vaig obrir-lo i hi eren totes les joies de l’església. Teníem ordre de confiscar. La senyora es va posar de genolls i em va dir que eren records de família. Vaig tancar el bagul i vaig dir que no hi havia res.

 

Vaig participar també en el Front Popular com a secretària. En un principi hi havia massa gent i es va decidir que hi haguera dos representants per cadascuna de les organitzacions. Recorde que pel PSOE estigué Juan Pomares Castaño i Juan Hernández Rizo com a president; per Esquerra Republicana Vicente Calatayud –que fou qui em nomenà secretària-, Pascual Torres pel Partit Comunista, Mariano López per la CNT, Caparrós per Unió Republicana…, però no m’hi vaig trobar còmoda –a més, digueren que de les JSU havia d’haver un únic representant- i es va fer tot amb molta severitat. Vaig dimitir per malaltia, tot i que no era veritat i va entrar de secretari un de la CNT –un home un poc coix-, que va demanar despatx a l’Ajuntament i sou. Recorde que en una reunió del Front Popular es va dir que calia treure un matalàs de cada cas per als ferits. Jo vaig dir que no, que primer es tregueuren els de les cases més acomodades i que se’ls deixara el que fóra just, però que es fera a les cases on en sobraren. En un altra ocasió es va dir que no es deixara menjar per als pobres i vaig intervenir per demanar que es feren registres, que es deixara la quantitat justa i que la resta s’entregara als hospitals. Però el Front Popular va funcionar malament i amb massa joventut. Recorde també que Julio María López Orozco va fer una gestió per a treure de la presó a Joaquín Lucerga i el Front Popular va dir que no, que no es treia ningú.

 

Vaig estar al front amb el meu home. En octubre de 1936 recorde que estàvem en un parapet amb una ametralladora i estava amb mi Héctor Mora Porcel, que em va dir que anaven a per ell perquè havia cobrat les 300 pessetes del mes. Al poc temps li destrossaren el cap i va caure als meus braços. També hi va morir Pascual Pomares Lérida, per un morter que el destrossà. Els enterraren als dos junts.

 

Quan tornàrem, al costat de la Casa del Poble es va muntar una oficina per a enviar paquets al front i rebre nous voluntaris. Un dia anà a apuntar-se Mario Pastor Sempere i em va dir que l’apuntara. Li vaig contestar que no, que se n’anara a sa casa i que esperera que el cridaren per la seua quinta. Per algú degué apuntar-lo i el meu home va dir en un permí que estava allà al front. El mataren com a conseqüència que es passara a l’altre bàndol Gasparín. El seu pare, que ja estava malalt de càncer, va venir a veure’m amb Arabid i jo li vaig dir que no calia que vinguera amb ningú.

 

A Rita García l’enviaren a avituallaments i jo la vaig substituir a l’Hospital de la Sang n. 2, sense deixar l’activitat en UGT. Quan militaritzaren l’hospital, em feren suboficial però no vaig arribar a cobrar.

 

Vaig estar també en Auxili Familiar substituint Francisco Rico quan se n’anà al front. Em va convéncer ell i degué convéncer també el partit. Li vaig dir que la gent que hi havia em semblava de dretes, però ell em va contestar que era gent que treballava molt bé. Vaig tenir com a secretària a Eulalia Blanco Palomar, que fou la meua mà dreta. Era una evacuada d’Extremadura. En Auxili Familiar devien haver unes 20 persones. Una cosa que m’hi va passar és que hi havia una capçalera amb la meua signatura i es va utilitzar per a enviar cartes, on s’amenaçava considerar com a desafeccionats les persones que no contribuïren a Auxili Familiar. Vaig trencar la carta i vam fer una altra on demanàvem a la gent que ajudara. Es pagava segons la situació de cadascú, però va haver molts incidents amb persones que deien que no podien pagar. Recorde casos com el d’un director de banc que es va enfrontar amb el president d’Auxili Familiar, Pedró Sánchez Barberá, conegut com a Pere Fesé per no voler pagar. En una altra ocasió, es va fer un registre a una persona que deia no tenir res i se li va trobar plata i diners en quantitat. En Auxili Familiar sí que vaig treballar tant com vaig poder perquè les quotes que es posaven no es podien pagar. Els dies de pagament s’organitzaven escàndols entre obreres antifeixistes i gent a qui es considerava de dretes, per la qual cosa calgué cercar dies de pagament diferents.

 

Nou mesos abans del final de la guerra vaig treballar en Ripoll com a delegada i vaig tenir accés a la caixa forta, per la qual cosa després de la guerra em van acusar d’haver-me emportat les joies de la família. M’hi vaig trobar amb Agustín González Periañez, que era republicà i administrador de la fàbrica i que ajudà la família Ripoll. Quan va acabar la guerra i l’anaren a detindre, va resultar que era fill de l’agregat d’una ambaixada i, a més, amic del governador civil de dretes d’Alacant. Pel que semblava, el governador civil els va dir a la família Ripoll que podien donar gràcies per com s’havien trobat la fàbrica. Fou el senyor Agustín qui em va avalar molts anys després.

 

Gravació en VHS d’una entrevista de mitja hora de durada.

Fonts documentals, libràries i arxivístiques:

 

Fonts iconogràfiques:

 

Fonts bibliogràfiques:

Ors Montenegro, M. M. (1984). La prensa ilicitana, 1836-1980. Alicante: Caja de Ahorros Provincial.

Ors Montenegro, M. M. (2008). Elche, una ciudad en guerra 1936-1939. Elche: Ali i Truc.

Paniagua, J.; Piqueras, J.A.( eds.,) (2003). Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2003. Valencia: Historia Social, Diputación de Valencia / UNED Alzira.

Vinculada a les corrents
(culturals i/o de pensament):
  • Socialisme
  • Marxisme
Vinculada a les entitats:
  • Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)
  • Unió General de Treballadors (UGT)
Arxius adjunts:
Autor de la fitxa:Miguel Ors Montenegro
Darrera modificació:2010-09-26 20:58:47