Diccionari biogràfic de dones
Consultes
[ Llista de biografies     
Fitxa biogràfica:

Enriqueta Pascual Benigani (Enriqueta P. Benigani o Enriqueta Benigani)

Identificació:Pintora
Data de naixement:1905
Data de defunció:1969
Relacions familiars:Filla d’Alfredo i de Beatriz, d’origen valencià.
El seu germà fou el dibuixant i humorista Alfred Benigani.
Nascuda a:
Lloc de defunció:Barcelona
Barcelonès
Llocs de vinculació:Barcelona
París
Condició Socio-Econòmica:
  • Artesana_Artista
Condició Jurídico Etnica:
  • Casada
Biografia:

Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons Sunyer qui va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir tanmateix que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat.
 

El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època.


Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf.

Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc.


Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura.

Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Decó, després de la separació de Bracons, el 1928. En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d’una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, qui sempre la va protegir...


Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar a l’Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf.


Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú.


Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. Al dia següent, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí feu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.
Obra:

Obres:

Enquadernació del llibre C’était le Soir des Dieux, 1926.

Creu, ca. 1925-35. Fusta decorada amb laca “urushi”.

Marina, 1936. Laca “urushi”.

Cacera de cérvols, 1936 –plafó de laca.

Cacera –plafó d’argent laquejat.

Diana –plafó de laca.

Gerro amb fons marí, ca. 1925-35. Coure decorat amb laca “urushi”.

El mercat de Calaf -paravent, laca coromandel.

Sant Jordi -plafó.


Exposicions:

Exposició del Moble de 1923.

Saló de les Arts Decoratives de París de 1925.

Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Exposició Monogràfica Taula Rodona del FAD, celebrada al Palau Planas el desembre de 1933.

Galeries Syra.

Els Amics de les Arts de Terrassa, 1933 (crònica a «La Veu de Catalunya»).

A Fumen a Vilanova i La Geltrú, 1934.

Exposició d’Art Japonès de La Llotja, 1961.

Fonts orals:
Fonts documentals, libràries i arxivístiques:
Fonts iconogràfiques:

Arts i Bells Oficis. Revista mensual il·lustrada publicada sota el patronat del Foment de les Arts Decoratives [FAD] de 1929. A la pàg. 238, hi ha una foto doble de dues laques d'E. P. Benigani, una de les quals es la coberta del llibre que, segons Y. Kawakura (Rev.Catalunya, 143, pag.73), és obra de Bracons. Adreça electrònica on es pot trobar la fotografia doble (una d’un gerro i l’altra de les cobertes del llibre C’etait le soir des Dieux, novel·la de Jean Dorsenne de 1926)

<http://ddd.uab.cat/pub/artebelofi/artebelofi_a1929m12.pdf>.

[Consulta: 31/07/2009].

Fonts bibliogràfiques:

Baeza, José (1934). «Lacas. Arte, paciencia y primores de Enriqueta Benigani». En: Lecturas (Arte y Literatura de «El Hogar y la Moda») núm. 156 (maig de 1934), p. 416-420.

Domingo, Oriol (1971). «Las lacas de doña Enriqueta Benigani en manos de coleccionistas privados». En: Diario de Barcelona (28 de gener de 1971), p. 21.

Garcia, Xavier (1983). Joan Magrinyà, dansa viva. Barcelona: Pòrtic, p. 118-136; 264.

Kawawura, Yayoi (1999). «Artistes lacadors d’urushi: Lluís Bracons i Sunyer i Enriqueta Pascual Benigani». En: Revista de Catalunya, núm. 143 (setembre de 1999), p. 67-89.

Kawawura, Yayoi (2007). «Presencia de la laca urushi en el interior burgués. Caso del art déco catalán». En: Espais interiors: casa i art (S. XVIII – XXI). Jornades Internacionals. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 631-639.

Lewi, Elvira A. (1934). «Enriqueta Benigani». En: La Dona Catalana, núm. 472 (19 d’octubre de 1934), p. 12 [text signat com E.A.L.]

Mainar, Josep (1980). Gran Enciclopèdia Catalana, vol. XI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Mainar, Josep (1972). «Les arts decoratives, el disseny industrial i el grafisme». En: L’art català contemporani. Barcelona: Proa, p. 349-350.

Rius Vernet, Núria (2008). «Dels fons a la superfície». En: Dels Fons a la Superfície. Obres d’artistes catalanes contemporànies anteriors a la Dictadura Franquista (catàleg d'exposició). Barcelona: CCDFB.

Sacs, Joan (1929). «Laques». En: D’Ací i D’Allà, vol. XVIII, núm. 138 (juny de 1929), p. 222-223.

«Converses amb els artistes. La lacadora Enriqueta Benigani». En: Esplai (21 d’octubre de 1934), p. 506.

«En el taller de los artistas, con E. Benigani». En: Destino (20 de juliol de 1940), p. 11.

La Veu de Catalunya (9 de març de 1933), p. 4.

L’abella d’or: arts, construcció, decoració (1932). Barcelona: sense editor [Record del 1r Congrés d’arquitectes de llengua catalana].

«Formas y colores». En: Destino (28 de desembre de 1946), p. 21.

Arxius adjunts:
Autor de la fitxa:Núria Rius Vernet
Darrera modificació:2010-10-04 19:30:11